Sense feina, casa, ni diners? Un acte (1) i un article vinculat (2)

Imatge

UNA CONVOCATÒRIA PER UN ACTE DEMPEUS I SOLIDARI …I UN ARTICLE VINCULAT AL TEMA:

1.- L’ACTE: convocat per Medicusmundi i Farma mundi, dins la campanya Dret a la Salut a l’Àfrica,

Imatge al que sou totes i tots convidats serà a Barcelona

Dijous 22 19:00h LA SALUT EL NEGOCI DE LA VIDA

Cinemes Girona Carrer Girona, 175 08037, Barcelona
 Metro: L4 i L5 Verdaguer, L3 Diagonal. Autobusos: 6, 33, 43, 47, 15, 34, 44, 55, 20, 39 i 45.

Projecció de La Salut el Negoci de la Vida /SICOM. 

Imatge

Una profunda anàlisi de les causes i responsables de la situació actual del sistema sanitari a Catalunya.

Debat posterior:

“Salut: sense feina, casa ni diners?”. Comptarem amb la participació d’Antoni Barbarà (secretari plataforma Dempeus per la Salut Pública), Carme Borrell (Doctora en Salut Pública, Universitat Pompeu Fabra) i Josep Cabayol (productor executiu del documental).

 
————————
2.- L’ARTICLE VINCULAT I PUBLICAT A LA DIRECTA:
 
Imatge

 

ANTONI BARBARÀ / @DEMPEUS | 06/05/2014
<!–

Opinió

–>

Antoni Barbarà, secretari de la plataforma Dempeus per la Salut Pública, participarà el 22 de maig en el debat posterior a la projecció del documental La salut, el negoci de la vida, en el marc de la 8a edició de la Mostra de Cinema “Salut, drets, acció”, de Medicus Mundi Catalunya i Farmacèutics Mundi

Aquesta és la qüestió a respondre a casa nostra. Aquests són alguns dels determinants socials bàsics per a una societat europea, dita avançada, del Primer Món. Es pot considerar una persona o una societat com a saludables quan no es té treball, o és precari i en condicions intolerables? Quan no es té sostre o s’ha estat desnonat, o quan se sobreviu en la pobresa més infrahumana?

L’abordatge dels grans reptes de salut no haurà de ser ni exclusivament ni principal de caràcter assistencial sanitari. Les coses de la salut són col·lectives, socials i no acotades només a experts i professionals: afecten tota la societat, tota la ciutadania empoderada que és la titular dels sistemes públics de salut.

Quan traslladem aquesta concepció social sobre la salut des d’una visió eurocèntrica al Tercer Món, apareixen altres determinants. A gran part del continent africà, els determinants són la colonització inacabada, la desertització de les terres, les guerres com a conseqüència del saqueig des de les metròpolis, el robatori dels recursos naturals i la imposició dels interessos de les oligarquies, la destrucció dels ecosistemes i de les cultures, la fam i la violència com a arguments de dominació, l’esclavatge, la manca d’inversions reals en desenvolupament autònom, social i sostenible, les escasses aportacions o ajuts en matèria de prevenció o tractaments mèdics de malalties perfectament curables i eradicables. En definitiva, les dures condicions de supervivència, sense ocupació, llar, ni recursos.

A la declaració de Bangla Desh del 2000 s’afirmava amb claredat: “La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i dels marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels totpoderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica”.

És sabuda la difícil situació també en temes de salut i sanitat, per a les persones de l’Àfrica, i en general del Tercer i Quart Món. En tot cas, ara és molt pitjor. Segueix la caiguda de la despesa en cooperació i ja som lluny d’aquell 0,7% teòric del PIB, mai complert. Amb motiu de la crisi i del mantra de “primer els de casa i si de cas sobra…” som ja a les engrunes d’aquell percentatge. Com recull l’informe 2013 de Medicus Mundi i Prosalus, l’ajuda oficial a la cooperació en salut està en contínua davallada. El 2012, l’ajuda espanyola va ser un 60% menys que el 2011 (i massa sovint acaba destinada a la compra d’armes). El pes relatiu dedicat a salut dins el conjunt és tan sols el 4,66% del total (davant el 15% recomanat per l’ajuda oficial al desenvolupament [AOD]) i això incloent-hi la part dedicada a temes com el finançament d’assaigs clínics (sense prou garanties) en humans. Del colonialisme depredador al neocolonialisme actual. Dels exèrcits d’ocupació a les forces d’intervenció econòmica, administrativa, i també militar si s’escau. Dels governadors imposats per la metròpoli als tirans autòctons proclamats i teledirigits al servei de finances, empreses i governs del Primer Món.

Imatge
Altres marcs conceptuals de salut

Hem parlat de Bangla Desh com a referent. Al desembre del 2000, organitzacions internacionals, moviments de la societat civil, ONG, i grups de dones, es van convocar a l’Assemblea de la Salut dels Pobles. Si a la Carta d’Ottawa (1986) es podia copsar l’hegemonia dels països industrialitzats, aquí apareix el contrapunt necessari que permet donar a la salut la dimensió universal i la crida radical que requeria una mundialització que ja feia créixer les diferències arreu del món. Radicalitza el seu enfocament construint a partir de la perspectiva de la gent i dels pobles, a qui rares vegades s’ha volgut escoltar abans. I és també una crida a l’empoderament de les persones perquè de forma col·lectiva cerquin solucions pròpies.

Malgrat les intencions precedents d’Alma-Ata (1978), a Bangla Desh es va constatar que l’atenció primària continua sent extremament desigual a tot el món, que l’estat de salut de la població als països del Tercer Món no ha millorat, i en molts casos encara s’ha deteriorat, i que les desigualtats creixen a l’interior dels països, i entre països i regions.

Continuen apareixent noves amenaces a la salut: les forces negatives de la globalització impedeixen la distribució equitativa dels recursos en salut, especialment per a persones pobres (recursos que s’estan esgotant a una gran velocitat) i una gran part de la població mundial encara no té accés a la terra, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut, cosa que afecta la incidència de malalties. Com diu la declaració, la “concentració dels recursos mundials en mans de poques empreses que maximitzen els seus guanys privats i les polítiques econòmiques fetes per un petit grup de governs poderosos, i per institucions internacionals com el Banc Mundial, l’FMI i l’OMC, han tingut efectes greus en les vides i en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del Sud com del Nord”. Mentrestant, els serveis públics no estan atenent les necessitats de la població, deteriorats com a resultat de reduccions en els pressupostos socials dels governs.

Així les coses, és possible fer “salut local”? Es poden controlar en un lloc acotat les malalties? La resposta és no, i la realitat és contundent: els virus, els bacteris i tantes altres malalties no es poden eliminar in situ i l’única prevenció eficaç és l’acció immediata en diagnòstic, prevenció i tractament amb abast públic i universal. Per tot això el primer tractament, la prescripció fonamental, ha de ser justament resoldre arreu i amb garanties tots aquests condicionants socials, econòmics, democràtics, civils. I per això caldrà esmerçar medis i mitjans en unes societats com les africanes, històricament espoliades per les potències del Primer Món; però, a més, deixar d’explotar-les encara avui, ni que sigui sota formes més sofisticades.

Queda vist com les causes que determinen la salut són de tipus econòmic, educatives, socials i com, a la vegada, tenen altres causes que les determinen a elles, les “causes de les causes”, i que aquestes són, per naturalesa, polítiques. Darrere vindran les atencions personals, l’assistència sanitària i la necessitat de sistemes públics de salut. A Dempeus recordem sempre que la sanitat, els recursos per “guarir”, poden ser públics (i universals), o privats (i sols per a qui pot pagar-los), però que la salut és sempre pública i que només amb l’acció comunitària i col·lectiva es pot actuar amb solvència i eficiència.

Les malalties més mortíferes a l’Àfrica són ben conegudes i sovint evitables: sida, malària, infeccions entèriques, virasis… però també fam, deshidratació, paràsits, enverinaments massius, matances i genocidis i violència paramilitar. I medicaments? Per descomptat, també. Sobretot preventius, vacunes i tractament bàsics, a preus adquiribles i en les quantitats i qualitats necessàries per a una utilització científica, universal, equitativa, segura i garantida.

Avui en dia, les organitzacions i moviments dels pobles consideren fonamentals que els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals. Cal també assenyalar el paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de les polítiques. Als països occidentals, ara assolats per la gran crisi sistèmica del neoliberalisme austericida, constatem en carn pròpia que les retallades en serveis públics i en inversió social tenen conseqüències dramàtiques per a les persones, i que són els sectors més desafavorits i discriminats de la societat els qui més pateixen les agressions, de manera que augmenta més cada dia l’escletxa entre rics i pobres. La globalització, a la fi, acosta cada cop més les males condicions de vida i de salut entre el Tercer i el Quart Món dins els mateixos països occidentals.

Antoni Barbarà

amb el meu agraïment per la seva col·laboració a l’Àngels Martínez Castells, presidenta de DEMPEUS  

Imatge

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s