Allò que no surt a la tele, ni és als diaris, no existeix

O per passiva: “les coses són com diuen que són els qui parlen a la tele o escriuen als diaris”. Són més importants com més se’n parli, són més certes com més hi coincideixin els professionals de “pensar i interpretar”.

Amb excepcions honorables, els líders mediàtics d’ofici, els reconeguts “con-de- formadors” d’opinió són experts en dir coses aparentment diferents per a dir la mateixa cosa, il·lustrar la mateixa foto, vendre el mateix missatge, qualificar amb el mateix criteri una noticia o un personatge. Reforcen més encara la estupidesa acrítica i el no-pensament banal al servei de la gran causa: el mercat, el sistema capitalista; i de passada els seus ingressos . Esdevenen una veritable onada /rierada /clam/ de sensatesa corporativa, de comprensió tolerant i adient, d’ interpretació correcta i en definitiva d’ acceptació submisa del món mundial, tal com és.

Aquest país nostre, melic mediterrani del món desenvolupat, es vanta de ser una societat il·lustrada, suficient, informada, en quantitat, qualitat i diversitat. Informes Pisa apart, on suspenem estrepitosament en ensenyament, vull escriure quatre línies sobre mitjans de comunicació de “masses” ( no masses ?!) , si més no per confirmar allò de l’ enunciat, que cal lletra impresa per a ser real.

Cert que la nostra no és una societat que es distingeix precisament per les seves compulsions lectores, si fem excepció de la premsa dita “esportiva” o la anomenada del “cor”, quan haurien de dir de visceres, hormones i excrecions. En el terreny audiovisual els consums es disparen però les coses, malauradament i qualitativa, no canvien gaire. Som espectadors agraïts de sèries banals, culebrots insubstancials, gags matrimonials -de plor deplorables-, concursos de fer monades, i molts esports alies futbol. Just salvaríem algun programa reportatge digne, algunes pel·lícules, alguns pocs debats no electorals, i poques excepcions informatives més. La qualitat, ja ho heu descobert, és sistemàticament inversa a la prioritat horària i de “shares”.

Tot plegat fa que acabi sent considerat com a normal llegir sense caure de la cadira que Bush afirma estar guanyant la guerra a l’Iraq, acceptar sense esclatar a riure que un monjo ( lama en diuen) teòcrata i exemple viu de feudalisme dona classes de democràcia i supervivència espiritual, escoltar sense plorar la teoria tossudament mantinguda que Cuba, com Venezuela o Equador, només podrien redimir-se amb la mort física del seus governants i decidint el seus pobles “lliurement” les decisions que els decisors mundials han decidit lliurement que decideixin !

Així escriuen la historia, amb tota impunitat i poca vergonya, tantes plomes i càmeres amb aureola de respectables i al servei dels amos del planeta i de la seva nòmina.

Són els rols a l’inrevés. Hi havia una vegada… un govern sionista a Israel que exercitava el seu “dret a defensar-se” matxucant palestins a Gaza, “demòcrates” russos o kenyans arrasant a cop d’elecció o de trompades, kosovars bons aspirants a lacais dels amos protectors nord-americans, eslovens purs presidint a U.E., serbis genèticament perversos, kurds apàtrides massacrats , Iranians amb insolència atòmica, militars de l’OTAN pacifistes pacificadors, moros pakistanesos o àrabs amics, i afganesos moros integristes. Com hi ha bascos sanguinaris, catalans insolidaris i garrepes, com hi ha infants que “provoquen” pederastes, dones que “amenacen” als seus botxins, i llops a qui maltracten les seves ovelles…

La darrera: ens assabentem via Cúria romana que són pecats cristians, el delicte ecològic, l’enriquiment ostentós i la col·laboració amb la injustícia social !

I ni Deu (sic) esclata ! I no passa res !! … Atureu aquest món, o em baixo en marxa !